Casa Amatller | Barcelona modernista
La Casa Amatller recupera l’essència modernista després de les obres de restauració del pis principal.
El 12 de març de 2015, el mateix dia que, l’any 1898, el xocolater Antoni Amatller va comprar un edifici ja existent per convertir-lo en una de les joies del modernisme, es presenta la Casa Amatller després d’una restauració que li ha retornat l’esplendor original.
Comença així una nova etapa per a la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, amb el repte de gestionar amb eficàcia un equipament cultural tan extraordinari com la Casa Amatller i oferir a la ciutadania unes visites apassionants que ajudin a difondre el context històric, econòmic i social que va donar lloc al modernisme.
El model estàndard serà el d’una visita acompanyada, en grups reduïts (12 persones com a màxim), que segueix un recorregut preestablert. Durarà poc menys d’una hora.
Horari de visita: de dilluns a diumenge, d’11 a 19 h, amb reserva prèvia. Els dies 1 i 6 de gener i 25 de desembre no hi haurà visites.
Telèfon: 934 617 460 (aviat s’habilitarà la venda en línia)
Preu: 15 € (hi ha descomptes per a gent gran, estudiants, nens i amics de la Casa Amatller)
Web oficial de la Casa Amatller.
Als baixos de l’edifici, als espais on es conserva la cuina del pis principal i on hi havia l’habitatge del servei i el garatge del propietari, s’hi instal·larà una cafeteria on es podrà tastar xocolata desfeta elaborada segons receptes històriques. També hi haurà una botiga amb publicacions, fotografies, postals, objectes de record relacionats amb la Casa Amatller i productes de xocolata.
Una mica d’història de la Casa Amatller
El 12 de març de 1898, l’industrial xocolater Antoni Amatller Costa (1851-1910) va comprar una finca de 1.415 m2 al número 101 (després 41) del passeig de Gràcia de Barcelona, formada per una casa de planta baixa i quatre pisos i un jardí de poc més de 800 m2. Hi va pagar 490.000 pessetes. Era un edifici construït seguint les pautes que marcava el pla Cerdà.
L’empresari va encarregar la remodelació de l’edifici que havia comprat, per convertir-lo en la seva residència, a Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Format en l’època de la Renaixença, l’arquitecte, polític i historiador de l’art tenia una concepció arquitectònica particular. En els seus escrits explica que Catalunya era un país que havia estat una de les potències de la Mediterrània medieval i que, després de superar diversos segles de decadència, al llarg del segle XIX, gràcies a la industrialització, havia recuperat el seu potencial econòmic. El país necessitava projectar una imatge nova, per mitjà d’una arquitectura moderna que posés de manifest l’empenta que la societat catalana havia recuperat. Per aconseguir-ho era imprescindible comptar amb la col·laboració dels tallers artesans que, ressuscitats i enfortits pel renaixement literari i històric, formaven un col·lectiu capaç de convertir en realitat els projectes dels arquitectes.
Illa de la Discòrdia, 1898
A partir d’una postal ATV © Institut Amatller d’Art Hispànic
Illa de la Discòrdia, 1906
A partir d’una postal ATV © Institut Amatller d’Art Hispànic
A la nova façana, amb connotacions d’estils d’èpoques molt diverses (del romànic al barroc), l’arquitecte va defugir l’alineació vertical dels elements: va distribuir un nombre desigual d’obertures a cada pis i va buscar, a més, un efecte d’asimetria equilibrada i d’irregularitat fictícia. El singular capcer esglaonat que la corona serveix per integrar amb la resta de l’edifici el nou estudi fotogràfic construït al terrat (que per normativa havia d’estar separat uns metres de les finques veïnes).
Puig i Cadafalch va donar a la façana un component cromàtic important i innovador i una decoració profusa amb elements escultòrics que configuren un discurs iconogràfic ric. S’hi conjuguen al·lusions al nom de la família (Amatller, branques florides d’ametller amb la lletra A en majúscula, a la tribuna un vers de Dolors Monserdà —sogra de Puig i Cadafalch—), referents tradicionals (sant Jordi, el drac i la princesa), les aficions del propietari (pintura, escultura, arquitectura, música, fotografia) o, molt especialment, al voltant de les tres portes balconeres, un retrat al·legòric del mateix Antoni Amatller format per imatges simbòliques de les tres activitats que millor el definien: la indústria, les arts (entre elles la fotografia) i el col·leccionisme de vidre arqueològic.
La construcció de la nova façana del que des d’aleshores es coneixeria com a Casa Amatller va significar una ruptura radical amb els plantejaments arquitectònics que fins llavors imperaven a l’Eixample de Barcelona. Contrastava de manera contundent amb els edificis veïns per l’alçada (superior als 22 m que marcava la normativa), la composició i el cromatisme. Aquesta nova tendència es va propagar ràpidament per tota la ciutat i, en molt pocs anys, en va transformar l’aspecte. La coincidència en una mateixa illa d’obres dels tres arquitectes més destacats del corrent modernista, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Gaudí, va fer que els barcelonins, amb una fina ironia i un bon coneixement de la mitologia clàssica, bategessin aquest grup de cases tan singular amb el nom de «Mansana» de la Discòrdia, en al·lusió a l’origen de la guerra de Troia.
Després de la mort de Teresa Amatller, l’any 1960, Josep Gudiol va dirigir l’adaptació d’un pis, que fins aleshores havia estat un domicili particular, com a seu de la fundació hereva del patrimoni dels xocolaters. Respectant els interiors concebuts per Puig i Cadafalch, el director de la fundació va reubicar les col·leccions artístiques i el mobiliari original a les estances que donen al passeig de Gràcia.
