Al camí de la Font de la Budellera, a Vallvidrera, un pelegrí de ceràmica et rep amb els braços oberts. Molta gent el coneix com a sant Francesc, però té la cara de Woodland Kahler, el nord-americà que vivia a la masia del costat amb la seva dona, l’Olga. A Vallvidrera els coneixien com els marquesos de Saint-Innocent.

Pelegrí de ceràmica esmaltada amb els braços oberts al costat de la reixa del camí de la Budellera, a Vallvidrera

Ja us en vaig parlar al post de la font de la Budellera, però ara ha sortit un article de Xavier Gonzàlez Sanz sobre ells a La Vall de Vidre, la revista dels veïns de Vallvidrera, i no em puc estar d’explicar el que en sé, perquè el meu pare els va veure de petit: els meus avis tenien casa a Vallvidrera.

Una parella excèntrica

Ell era escriptor i banquer, i va presidir la Unió Vegetariana Internacional; ella, una baronessa russa que havia fugit de la revolució. El títol el van heretar d’una vella amiga de l’Olga a París, que van acollir a casa seva quan estaven a punt de fer-la fora de l’hotel on vivia. En arribar a Vallvidrera van viure un temps a l’hotel del poble, i després van comprar la Budellera, que anomenaven «el castell».

Quan, no està clar: l’article diu que el 1962, per deu milions de pessetes, i la fitxa de l’Ajuntament, que a finals dels cinquanta. L’octubre de 1963 La Vanguardia ja explicava que hi vivien. El meu pare diu que la masia, antiga i preciosa, queia a trossos, i que la van refer. De petit, li demanava al seu avi, el meu besavi, que la comprés.

«Eran unos tipos peculiares y excéntricos», m’explica el meu pare. Deien que ell era texà, i ho era: havia nascut a Dallas. D’ella, el meu pare diu que havia estat ballarina i amazona de circ.

Ella anava de negre, amb vestit cordovès, per muntar un cavall negre, i ell anava de blanc i amb barret texà dalt d’un de blanc. El negre devia ser l’Admiral, un Black Morgan que, segons l’article, era l’únic d’Europa.

El blanc era el cavall que va fer de Babieca a El Cid, la pel·lícula de Charlton Heston, i com va arribar a Vallvidrera depèn de qui t’ho expliqui. Segons l’article, l’Olga el va regalar al Woodland després d’insistir al productor, Samuel Bronston, fins que el va aconseguir. Segons la fitxa de l’Ajuntament, era de l’exambaixador Henry Cabot Lodge, i ella el va regalar al marit el 1965. I el mateix marquès va explicar el 1968 que l’havia comprat ell en acabar el rodatge. Ho va dir en regalar a la ciutat un cap de Babieca de bronze, en homenatge a la Policia Municipal Muntada. Es va inaugurar el dia de Sant Francesc al Camp de la Foixarda, a Montjuïc.

A la casa hi van muntar un petit zoo, amb una pista per als cavalls i una gàbia d’ocells. Tenien gossos de totes les mides, una boa constrictor que vivia al bany i una pantera sense dents (l’article diu que era un lleopard) que passejaven amb corretja, i que un dia se li va enfilar a sobre al José Mari, un cosí del meu pare. L’Olga anava a sopar a l’hotel amb un vestit de seda i uns titís que li pujaven per l’esquena. El 1969 es van presentar amb el lleopard i la boa a la benedicció d’animals de Sant Antoni, a Santa Maria de Vallvidrera.

El xofer es deia Maurice, vivia a la caseta del camí de dalt i conduïa un Triumph descapotable. També portava el cotxe dels marquesos, un Bentley pintat d’or sobre negre amb motius orientals, que el meu pare havia vist. Segons l’article, a Dalí, amic de la parella i habitual de les seves festes, li va semblar una obra d’art. «¿Quién lo debe tener? Era una pieza de coleccionismo», es pregunta el meu pare. Jo també m’ho pregunto.

El pelegrí

El meu pare explica que es van convertir i es van batejar a la casa, i que ho van celebrar amb una gran festa. Va ser el 1965, i a ell el van batejar Francisco: el 1970 La Vanguardia ja l’anomenava «don Francisco de Saint Innocent». L’estàtua el representa a ell vestit de caputxí, amb l’hàbit franciscà. La van encarregar el març de 1964 a Ceràmiques Bellvitge, un taller de l’Hospitalet, amb una sola condició: havia de tenir la cara del Woodland. La van posar el maig de 1965, i amb la mà assenyalava l’entrada de la casa. Eren molt devots de sant Francesc, el patró dels animals, i per això molta gent creu que és ell. Ha perdut el nas i alguns dits, però encara hi és.

L’Olga va morir el 1972, als 78 anys. Les seves memòries, Olga, les va publicar el Woodland el 1974, i d’aquí surt bona part del que sabem d’ella.

La casa, avui

Després dels marquesos, la casa la va comprar una altra família. El 2023 vaig poder entrar al jardí. La casa és rosa, amb finestres d’arc i una terrassa amb balustrada des d’on es veu tota la serra, amb la torre de Collserola que treu el cap pel darrere.

Darrere d’una reixa, una escala de pedra puja fins a la capella, també rosa. La va construir el propietari de la masia el 1766 i, segons l’Eugeni Casanovas, que ha escrit la història de Vallvidrera, és l’única capella consagrada de les masies de la zona.

Reixa de ferro entre pilars de pedra i escala que puja a una capella rosa amb rosassa al jardí de la Budellera

Entre els arbres hi ha un pavelló amb la teulada de trencadís rosa, blau i blanc, que mira a Collserola.

Pavelló rosa amb teulada de trencadís rosa, blau i blanc i remat negre, entre arbres, amb Collserola al fons

També hi ha una gàbia de ferro tan gran que els meus fills hi entraven drets.

Gàbia de ferro gegant amb doble cúpula al jardí de la Budellera i un nen entrant per la porta

I en una paret rosa, una porta de fusta enorme, amb claus i frontisses de ferro forjat.

Dos nens davant d'una gran porta de fusta amb claus de ferro i frontisses forjades, en una paret rosa de la Budellera

On: camí de la Font de la Budellera, Vallvidrera. La casa és privada; el pelegrí és al camí.
Com arribar-hi: funicular de Vallvidrera i, des de la plaça, a peu (el recorregut és al post de la font de la Budellera)
Per saber-ne més: «Els marquesos de Saint-Innocent a la Budellera», de Xavier Gonzàlez Sanz, a La Vall de Vidre, i la fitxa d’El Pelegrí al catàleg d’art públic de l’Ajuntament, i el reportatge de Betevé Va passar aquí: el mas de la Budellera
Mostra-ho a Google Maps