Barcelona i els refugis antiaeris de la Guerra Civil
El subsòl de Barcelona amaga molts vestigis de la història de la ciutat. Entre ells, uns 1.400 refugis construïts durant la Guerra Civil.
Per la seva situació estratègica, Barcelona va ser objectiu dels atacs de l’aviació feixista italiana, que col·laborava amb les forces revoltades contra la República. La ciutat va ser un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil contra objectius no militars. Madrid i Gernika també van ser bombardejades brutalment, però mentre que aquestes dues ciutats eren a prop del front, Barcelona era a la rereguarda.
L’Ajuntament, abans que arribessin els bombardejos, va conscienciar la població de l’amenaça i va fer construir 30 refugis, on, en cas d’atac, no hi hauria cabut ni un 5 % de la població. Aquests primers refugis van ser motiu de burla, perquè ningú no s’imaginava que Barcelona patiria atacs aeris. També es van començar a instal·lar alarmes per la ciutat i es van repartir fulletons sobre què calia fer en cas de bombardeig. El 13 de febrer de 1937 Barcelona va viure el primer dels 192 atacs. Aquells refugis es van quedar curts i la població va començar a construir-ne molts d’altres pel seu compte, que es van anar registrant. Els recursos eren escassos i les persones més fortes eren al front, de manera que van ser sobretot la gent gran, les dones i els nens els que es van mobilitzar per excavar túnels subterranis. Hi ha constància d’uns 1.400 refugis registrats, però se’n podrien haver fet fins a uns 2.000.
La majoria d’aquests refugis es construïen amb la volta catalana, una tècnica arquitectònica que es fa servir a Catalunya per fer els arcs més robustos i amples. Així el passadís podia ser més ample i, al llarg de tot el recorregut, hi cabien bancs a banda i banda perquè la gent pogués esperar asseguda. L’espera mitjana solia ser d’unes dues hores, el temps que durava l’atac i també el que aguantava la bateria que donava electricitat al subterrani. Cal tenir en compte que durant els atacs es tallava el subministrament elèctric de la ciutat perquè des dels avions no poguessin identificar els objectius, que tenien molt clars: es tractava de destruir monuments històrics, entre altres coses, amb la intenció final de desmoralitzar la població, crear un clima de desconcert i obrir un nou front de guerra intern.
Com que en aquella època no hi havia radars (es van descobrir per a la 2a Guerra Mundial), hi havia «guaites» que patrullaven mar endins amb l’encàrrec d’observar el cel i, si veien avions, activaven l’alarma que avisava tota la ciutat. A partir d’aquell moment, la població tenia entre 1 i 2 minuts per arribar al refugi abans que comencés l’atac.
Els túnels tenien diverses entrades, perquè una de sola hauria fet coll d’ampolla, encara més quan, com a molt, hi havia dos minuts per entrar-hi, i també per prevenció: si s’esfondrava i quedava tapada una porta, es podia sortir per una altra.
Avui dia se’n poden visitar uns quants, entre els quals el Refugi antiaeri 307, el refugi de la plaça de la Revolució i el de la plaça del Diamant.
