Refugi antiaeri 307, Barcelona
Sota terra, a Barcelona, es van construir 1.384 refugis antiaeris durant la Guerra Civil.
Avui ens centrarem en el refugi 307, a la zona del Poble-sec, una zona propera al port i, per tant, un dels objectius dels bombardeigs.
Mentre que la majoria de refugis es feien excavant cap avall, amb profunditats que podien arribar als 25 metres, en aquest cas es va aprofitar la muntanya per facilitar la feina i excavar directament en horitzontal. En aquest refugi antiaeri hi cabien fins a 2.000 persones. Les parets estaven reforçades amb maons i el sostre era de volta catalana. Al llarg dels túnels hi havia electricitat, bancs, lavabos i una petita infermeria per si arribava algun ferit, tot plegat totalment precari i escàs.
La infermeria era un espai d’uns 6 metres quadrats amb poques lliteres per a les persones que hi arribaven ferides. Aquesta zona estava aïllada del terra de fang amb una capa de maons i una cambra d’aire per evitar les humitats.
Pel que fa als lavabos, n’hi havia 3 per a homes i 3 per a dones, situats als laterals dels passadissos. El dels homes era un forat a terra; el de les dones, un humil vàter de porcellana.
També hi havia una sèrie de rètols escrits amb pintura vermella que recordaven algunes normes del lloc, com ara que estava prohibit parlar de política o de religió, que s’havia de deixar seure la gent gran, les dones i els nens, que no s’havien d’obstruir els passadissos, etc.: una sèrie d’indicacions que feien la convivència més segura i disciplinada, imprescindible en un espai tan petit.
Les claus del refugi passaven de mà en mà com un testimoni. Qui les tenia era el responsable d’obrir el refugi en cas de bombardeig i havia d’arribar el primer per obrir les portes a la població.
Aquests refugis són el record d’un dels episodis més tràgics de la crònica de Barcelona. Una població que va patir atacs tot i ser a la rereguarda i que, per tant, no estava preparada per a la guerra.
Un cop acabada la guerra, el refugi 307 va tenir altres usos. Una fàbrica de vidre en va fer servir una part com a forn i magatzem, i per això aquesta zona va quedar totalment ennegrida. També era l’època del barraquisme, i molts immigrants de fora de Catalunya que venien a buscar feina es van construir barraques en aquella zona; així, una família andalusa que buscava una llar també va aprofitar el lloc i es va instal·lar en una altra part del refugi, se’n va apropiar i la va fer més acollidora: hi va posar una xemeneia i la va decorar a la seva manera.
Finalment, també compartia els túnels un «cultivador» de bolets, ja que era un lloc idoni perquè hi creixessin: humit i fosc. Així, durant anys el refugi va tenir alhora aquests tres usos: fàbrica, llar i cultiu. Al final va quedar abandonat a mercè del temps.
Un altre refugi interessant de veure i d’accés lliure és el refugi de la plaça de la Revolució.
Navegant per internet he trobat una petita perla de la memòria històrica de la ciutat. Un blog escrit per una vintena de persones repartides en grups de centres cívics i casals que fan classes d’informàtica i on escriuen records d’antany.
Adreça: carrer Nou de la Rambla, 169, 08004 Barcelona
Accés: metro Paral·lel
Horari de visita:
De dilluns a dissabte, només per a grups amb reserva prèvia.
Diumenges: visites comentades a les 10.30, les 11.30 i les 12.30 h.
En tots els casos les places són limitades i cal reservar prèviament: 93 256 21 22 o reservesmuhba@bcn.cat (horari d’atenció: de dilluns a divendres, de 10 a 14 h i de 16 a 19 h)
Festius, tancat.
