Santa Maria de Collserola, un petit santuari al bosc
Carretera de les Aigües, 21 h.
Després de córrer uns quants quilòmetres en bona companyia, el meu «entrenador» em va descobrir Santa Maria de Collserola, en direcció al turó d’en Cors, un dels cims de la serra.
Es tracta d’un santuari senzill i petit, de maons i rajoles, amb la imatge de Santa Maria de Collserola, que des de la seva diminuta vitrina, trencada «per un cop de roc llançat amb massa traça»¹, observa el Sagrat Cor, dalt de tot del Tibidabo.
S’hi arriba (queda per sobre del km 6, més o menys, de la carretera) per uns caminets sorprenentment frondosos i estrets, enmig d’un bosc mig tenebrós on sembla que uns gegants s’hagin obert pas tombant els pins que se’ls posaven al davant.
I és que la nevada de fa dos anys va arrencar de soca-rel els pins més febles del bosc, seguint així el curs de la teoria de l’evolució.
La veritat és que l’encant del lloc m’hi ha fet tornar unes quantes vegades més en poc temps, i sempre amb alguna anècdota per explicar.
Ahir mateix, per un dels caminets estrets i frondosos, em va avançar un ciclista a una velocitat moderada.
De sobte, vaig sentir un soroll més avall, però vaig descartar una caiguda perquè era un soroll massa suau.
Però quina sorpresa quan, uns metres més avall, em vaig trobar el ciclista engolit per un esbarzer!
D’aquí el soroll suau, tot i que per a ell no va tenir res de suau. La meva primera reacció va ser espantar-me i li vaig preguntar si estava bé. En veure que només tenia algunes esgarrapades, i després que em respongués que sí, que estava bé, la meva reacció següent va ser somriure, i ell també va somriure. Perquè, per desafortunada que fos, la situació no deixava de tenir gràcia.
A banda de l’anècdota, us animo a recórrer els boscos de Mordor, ja sigui en bici o a peu, a la recerca de gegants misteriosos i de la Mare de Déu de Collserola.
1. Referència al poema «La vaca cega» de Joan Maragall.
Mostra Santa Maria de Collserola en un mapa més gran
