Campanar de Santa Maria del Pi | Barcelona

Ja fa un temps que el campanar de Santa Maria del Pi s’ha obert al públic, un nou mirador sobre la ciutat de Barcelona que no té res a envejar a la resta de talaies de la ciutat.

Santa Maria del Pi és una de les esglésies gòtiques de la Barcelona medieval i devota, juntament amb la Catedral, Santa Maria del Mar i l’església de Sant Just i Pastor.

Els orígens més antics de Santa Maria del Pi es remunten, segons la documentació, al segle X, però la basílica actual es va començar cap al 1320. D’una sola nau, coberta per tretze trams de volta de creueria gòtica i amb capelles laterals entre els contraforts, és un edifici característic del gòtic català.

El campanar, que no està unit a l’església, es va començar a construir a mitjan segle XIV i és una obra de qualitat estructural i artística. Està dividit en tres cossos per raons estructurals, per fer-ne una estructura robusta i repartir bé el pes. Si ens hi fixem, el problema del pes també queda resolt perquè, a mesura que pugem, cada tram és més petit, cosa que des de fora no es nota. El van construir 3 arquitectes, l’últim dels quals va ser Bartomeu Mas.

Com a curiositat, hi ha una tradició popular de l’edat mitjana que deia que els edificis principals es construïen amb l’ajuda del dimoni, perquè eren edificis especials i significatius que no podien haver estat construïts només per l’home. Es deia que el dimoni ajudava l’arquitecte a canvi que, quan posés l’esglaó número 100, li donés l’ànima. Per això, quan l’arquitecte arribava a l’esglaó 99 del campanar, aturava l’obra i es dedicava a altres coses de l’església. Quan l’arquitecte que hi treballava es moria, el succeïa el següent, que podia continuar aixecant la torre amb més esglaons perquè ell no havia fet cap tracte. El dimoni, enfadat perquè l’havien enganyat, marcava amb la pota l’esglaó número 100. I tothom anava a buscar l’esglaó del dimoni, el que estava marcat amb la pota. Diuen els arxius de l’església que el rector, cansat que la gent pugés a veure la pota del dimoni, la va esborrar, i per això avui dia ja no la podem veure. 😉

Les parets no s’han tocat, perquè guarden la història del passat. Durant la Guerra de Successió el campanar es va fer servir de refugi. Les monges del convent de carmelites descalces, per por que els caigués una bomba, se’n van anar totes a viure al campanar i es van refugiar als dos primers pisos.

Antigament les campanes es fonien a la planta baixa de la torre i després, pel forat que queda al centre de la torre (l’òcul central), les pujaven fins a dalt del campanar.

Actualment hi ha sis campanes, totes anteriors al segle XVIII excepte la més petita, que anomenaven «l’esquirol» perquè era la més menuda i tenia un so més agut. Tenien una funció tant civil com eclesiàstica; en tots dos casos eren campanes d’avís. La campana grossa es diu Antònia del Pi i és originalment del segle XV, però es va refer el 1780, ja que l’havien condemnada a ser fosa perquè va tocar durant els bombardeigs de 1714. Tanmateix, els feligresos la van rescatar (no va tenir la mateixa sort l’Honorata, la campana de la Catedral, el coure de la qual es va destinar a fer canons). Un dia l’Antònia del Pi es va esquerdar, i aleshores la van fondre i amb el mateix metall en van fer una altra d’igual.

Els noms de les campanes són l’Antònia i l’Andreua (les grosses), la Vicenta i la Maria (els quarts), la Josefa (les hores) i l’Esquirol. Les campanes es batejaven perquè es considerava que tenien la veu de Déu i, per tant, tenien padrins que els posaven el nom.

Dalt del campanar podem veure alguns dibuixos gravats a terra: es tracta del joc del tres en ratlla doble, amb què s’entretenien els campaners entre toc i toc. Però a les parets també hi trobem noms de campaners i de mestres d’obres que van voler passar a la posteritat.

Durant molts anys va ser l’edifici més alt de Barcelona, amb 54 m d’alçada. Encara avui, dalt del campanar hi ha unes vistes espectaculars de Barcelona.

També hi ha una altra visita al campanar, més experiencial, que es fa més entrada la nit. Llum, música, olors i colors inunden la torre i et transporten en el temps. Al final, dalt del campanar de Santa Maria del Pi es pot contemplar la Barcelona nocturna amb una copeta a la mà. Val la pena viure l’experiència. Si t’animes, reserva amb antelació.

Durada: 1 hora i 30 minuts
Horari: dissabtes a les 21.30 h
Preu: 25 €
Recomanacions: calçat còmode.
Telèfon: 653 997 987