Castell de Montjuïc, Barcelona

Al llarg del temps, la muntanya de Montjuïc ha estat un emplaçament molt interessant pel seu accés ràpid a l’aigua, pels recursos naturals que oferia, com la pedra de construcció (la Barcino romana i molts dels edificis de l’Eixample estan construïts amb pedra de Montjuïc), i per la seva altura, perfecta per controlar l’entorn. Els ibers ja s’hi van instal·lar abans de la Barcino romana.

Però per entendre l’origen del castell començarem pel segle XI, quan hi havia el castell del port, un castell amb una petita torre de guaita (la torre del farell) que feia de residència de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II.

Aquell castell queda en l’oblit durant anys, i fins al 1640 (l’època dels Segadors) els barcelonins no decideixen fer un fortí militar que serveixi de defensa contra els invasors. Es construeix un petit fort per protegir-se de la guerra. Encara se’n conserven restes en una de les sales d’exposició del castell (sala 15).

Després de la Guerra de Successió, el 1751, Cermeño (arquitecte militar) fa realitat el projecte del castell de Montjuïc, d’estil neoclàssic, un castell que per primera vegada no es fa per defensar la ciutat: el seu objectiu és assetjar Barcelona per frustrar qualsevol mena de revolta.

A partir del moment que el castell es converteix en una amenaça, viurà diversos episodis de gran violència contra la ciutat. Per exemple, per ordre d’Espartero es van llançar 1.012 projectils contra Barcelona per sufocar l’aixecament d’uns treballadors que no estaven d’acord amb les condicions que tenien.

Durant la Guerra Civil, el 1937, es van instal·lar bateries antiaèries als turons de la ciutat per abatre els avions italians que sobrevolaven Barcelona per bombardejar-la. A Montjuïc se’n poden veure algunes, però també en queden restes al Turó de la Rovira (el búnquer del Carmel) i a Collserola (el búnquer de Sant Pere Màrtir). De tota manera, l’ús d’aquestes bateries antiaèries era fatal, perquè, en abatre els avions, aquests queien sobre la ciutat juntament amb la bomba i causaven estralls encara pitjors.

Per refugiar-se d’aquests bombardeigs es van construir 1.384 refugis antiaeris repartits per tota Barcelona; un dels més coneguts és el refugi antiaeri 307.

Durant la Guerra Civil, els fossats del castell van ser l’escenari de centenars d’execucions; concretament, al fossat de Santa Eulàlia hi van afusellar Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940.

La visita, a la qual vaig tenir l’oportunitat d’anar, va obrir les portes de zones que normalment no són accessibles, com ara:

El dipòsit de Santa Amàlia: un dipòsit d’aigua de 1.900 m³ que avui es destina al reg de la muntanya de Montjuïc. El va dissenyar Cermeño el 1751. A la zona d’accés encara es poden veure les marques del que havien estat les dependències dels treballadors de l’exèrcit.
Les masmorres, on van estar empresonades centenars de persones, entre elles el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser executat al crit de «viva la escuela moderna». Aquests compartiments també van fer de residència dels militars que hi vivien als anys 60. En entrar a les masmorres hi ha un banc que posa la pell de gallina, perquè era on esperaven les persones que havien de ser executades als fossats que envolten el castell. Les masmorres tenien dos nivells i a sota hi havia petites estructures subterrànies.
La torre de guaita, que s’alça al centre del castell i té un pal amb un joc de cordes que servia de sistema de codis de colors per comunicar-se amb els vaixells. Com a curiositat, en aquesta torre es va establir el valor exacte del metre com a sistema de mesura universal (de Méchain). Des de dalt de la torre vam poder contemplar unes vistes espectaculars de Barcelona.

Tots els espais del castell han anat canviant de funció al llarg del temps fins avui, que acull exposicions i activitats diverses. Aquí pots accedir a la pàgina oficial del castell de Montjuïc.